Fa poc vaig llegir a la premsa que una orangutana blanca havia sigut rescatada a Borneo per la Fundació per la Supervivència de l’Orangutan de Borneo (BOSF). Els vilatans l’havien mantingut tancada en una caixa durant dos dies. Seguia mantenint un comportament salvatge de manera que afirmen que és probable que en breus pugui ser alliberada de nou. Un dels titulars sobre la notícia em va remoure les entranyes:

Per sort l’orangutana serà alliberada i no patirà el mateix destí que el Floquet de Neu. Com molts de vosaltres, jo vaig poder veure a l’emblemàtic goril·la blanc del zoo de Barcelona. Era petita i encara no entenia el patiment que els hi causava la captivitat als animals del zoo. Però tot i això, alguna cosa en el Floquet em va marcar i encara ho recordo. Recordo la seva mirada cansada, fins i tot violenta. Com es col·locava d’esquena al públic, com, inútilment, intentava mantenir el seu dret a la intimitat davant la quantitat de visitants que s’amuntegaven al seu recinte dia rere dia.

El Floquet va ser capturat a la selva de Ekonoguong, a Guinea Equatorial, l’antiga Guinea espanyola. Un caçador va matar tota la seva família pels danys que ocasionaven a la seva collita i es va adonar que després de la matança havia sobreviscut una cria albina. El Floquet va ser traslladat al Centre d’Adaptació i Experimentació Zoològica que l’Ajuntament de Barcelona mantenia a Ikunde. Posteriorment va ser venut al primatòleg Jordi Sabater. Ikunde era una plataforma que tenia l’Ajuntament de Barcelona a la colònia on s’aclimataven els animals que capturaven abans d’enviar-los al zoo de Barcelona o a altres centres. Estem en deute amb aquest territori per l’espoliació, tant material, com territorial, com animal que Barcelona va realitzar.

El Floquet de Neu es va convertir en l’emblema del zoo de Barcelona, el qual va guanyar un suposat “prestigi” davant la resta de zoos del món. Va ser protagonista de diverses pel·lícules, milers de productes de merchandising inspirats en ell es venien com xurros, tenia un DNI i va ser portada del National Geographic:

L’exhibició del Floquet de Neu va fer que tots els zoos del món volguessin tenir un “exemplar” com ell i es van augmentar les captures de goril·les a l’Àfrica.

Segons Jordi Sabater “aquest animal no hauria sobreviscut sol a la selva, no només per la falta dels seus pares, sinó per les deficiències que implica l’albinisme (d’oïda, vista, pell, etc…) A més era un animal altament visible i, per tant, altament vulnerable”. Obviem el fet que van massacrar als seus pares dels quals havia d’aprendre, obviem que els humans ens creiem els amos de la resta d’espècies i posem que la seva presència a un zoo tenia sentit per la falta de centres de rescat i la seva intenció sempre va ser protegir la seva vida (quelcom realment qüestionable). Si aquest hagués sigut el cas, perquè se li va allargar la vida perquè no morís sense un altre descendent albí?

Després de tres anys d’un dolorós càncer de pell que va ser operat en tres ocasions, en 2003 van decidir per fi aplicar-li l’eutanàsia. El seu cadàver va ser incinerat, no sense extreure abans mostres de part del seu cos: el seu cervell, les seves retines, la seva melsa, sang, pèl, pell… I l’esquelet pel Museu de Zoologia. L’alcalde del moment Joan Clos també va afirmar que, devant l’emblema que suposava l’animal per la ciutat, hi hauria un carrer o una plaça a Barcelona amb el seu nom on hi hauria una estàtua, així que també se li va treure un motlle de la seva cara, les seves mans, els seus peus i el pit.

Floquet va tenir 21 fills, vuit néts i dos besnéts, cap va heretar la seva malaltia. Perquè reproduir un animal que no sobreviuria a la natura? Quin interès té per la conservació? Només un model mercantilista de zoo seria capaç de fer-ho.

El zoo de Barcelona ha tingut nombrosos atractius emblemàtics com el Floquet. Com pot ser el dofinari, que va ser un dels primers d’Europa (1968) o l’orca Ulises que va viure al zoo de Barcelona durant 11 anys, abans de ser intercanviada pels primers coales que es van veure a Espanya provinents de Sea World.

Per descomptat el zoo ha evolucionat al llarg de la seva història, almenys pel que fa al seu discurs. Però encara se segueixen reproduint animals que no estan en perill d’extinció i que mai seran reintroduïts a la natura (el cas de la gran majoria d’espècies que alberga el zoo). No podem considerar aquesta reproducció en captivitat una estratègia ecològica. El zoo actual reprodueix espècies per mantenir-se a ell mateix, per assegurar-se de seguir tenint animals per exhibir, de la mateixa manera que van reproduir al Floquet per assegurar-se de continuar tenint un goril·la blanc després de la seva mort. És una estratègia econòmica, si no fos així, no reproduirien animals fins al punt de haver de matar-los quan no els hi caben o no troben altre zoo on enviar-los:

Hace un año denunciábamos el asesinato de una cría sana de antílope en el Zoo de Barcelona. No vamos a permitir que esto continúe. Empezamos este domingo. ¡Ven a la asamblea definitiva! Info» http://zooxxi.org/ca/assemblea-iniciativa-ciutadana-zooxxi/

Posted by Zoo XXI on Thursday, March 2, 2017

Necessitem un canvi de paradigma, un nou model de zoo. Un zoo on tots els esforços siguin invertits en la conservació dels hàbitats naturals i els animals que en ells viuen. Deixar enrere un zoo que treu profit dels animals a un zoo de profit per ells. Necessitem un zoo del segle XXI.

 

Claudia R.