Els zoos són injustos, i ara què fem?

Els zoos són injustos, i ara què fem?

Com el procés de tramitació de la Iniciativa Ciutadana ZOOXXI no comprenia les compareixences, des de ZOOXXI vam proposar dur a terme un debat d’idees sobre el tema de l’ètica lligada a la ciència del zoo de Barcelona. Dues persones proposades pel Zoo de Barcelona, Xavier Manteca, especialista en l’estudi del comportament i el benestar animal, i Manel López Béjar, director del Comitè Ètic del zoo de Barcelona, i dues persones proposades per ZOOXXI, la Marta Tafalla, doctora en Filosofia i professora d’Estètica i Ètica a la Universitat Autònoma de Barcelona, i Adrià Voltes, doctor en Biomedicina, van defensar el seu model davant els càrrecs electes de l’Ajuntament.

 

Us compartim la ponència de la Marta Tafalla:

 

Començo amb una qüestió que d’entrada us semblarà que no té gaire a veure amb el zoo, però us prometo que té molt a veure. Us plantejo una pregunta: si avui sabem que la catàstrofe ecològica que estem provocant, i especialment el canvi climàtic, configuren el problema més greu que ha tingut mai l’espècie humana, com és possible que la majoria de la nostra societat no en sigui conscient? Com és possible que davant dels comicis electorals a l’estat espanyol gairebé no se’n parli? Com és possible que la premsa informi tan poc i tan malament? Com és possible que tanta gent amb càrrecs de responsabilitat a la política, l’economia, la cultura o l’educació ni tan sols entengui la gravetat del canvi climàtic i el que implicarà per a tots nosaltres en les properes dècades?

Us dono la resposta a aquesta pregunta: la nostra societat no és conscient de la gravetat del canvi climàtic per la senzilla raó que el lobby que va orquestrar el discurs negacionista va ser molt eficaç. El lobby negacionista, finançat per algunes de les empreses que més contribueixen al canvi climàtic, va difondre el discurs que l’augment de temperatura al planeta no és pas tan greu i es podrà resoldre amb tecnologia, de manera que no cal que la gent s’amoïni. Amb el seu missatge tranquil.litzador, aquest lobby va aconseguir convèncer la immensa majoria de la societat. Per aquesta raó, malgrat que als anys 70 ja teníem la informació fonamental sobre el canvi climàtic, en totes aquestes dècades no hem fet pràcticament res per aturar-lo. Al contrari, hem anat augmentant les emissions de gasos d’efecte hivernacle. Ara, avui en dia, quan ja és palés que el canvi climàtic posarà en risc la nostra civilització, la gent més jove surt als carrers i protesta perquè la generació dels seus pares i avis no van actuar quan encara es podia. Hem perdut 40 anys. I els hem perdut perquè el lobby negacionista del canvi climàtic va ser molt eficaç.

Si voleu entendre els mecanismes d’aquest lobby us recomano llegir Mercaderes de la duda, una investigació realitzada per Naomi Oreskes i Erik Conway. Aquest llibre explica com han funcionat alguns dels lobbys més “exitosos”: el lobby que va defensar el tabac negant que fos cancerígen, el lobby que va negar que el forat de la capa d’ozó fos un problema, o el lobby que ens va convèncer que el canvi climàtic no era un problema greu. En tots aquests casos, una part de la societat es va deixar entabanar per discursos falsos finançats per les mateixes empreses que estaven causant aquests problemes. Aquesta és una lliçó que hauríem d’aprendre.

 

Ara tornem al zoo. I jo us pregunto: com és possible que tanta gent a la nostra societat hagi acceptat durant tant de temps que era correcte mantenir animals salvatges tancats en gàbies minúscules i exhibir-los al públic a canvi de diners? Mantenir animals lluny dels seus hàbitats, separats de les seves famílies, tancats en espais diminuts i artificials, en decorats de cartró pedra, obligats a passar els dies rodejats d’éssers humans que els miren, els criden, els aplaudeixen, els llencen coses. Sense poder realitzar les seves conductes naturals. Sense poder gaudir de les seves vides de manera autònoma. Sense poder anar on volen quan volen, menjar el que volen quan volen. Sense poder allunyar-se d’individus als que no suporten, o sent obligats a separar-se d’individus amb els quals tenen un fort vincle afectiu. Sempre depenent dels capricis dels humans que els mantenen presoners, éssers d’una altra espècie que poden no entendre elements claus de la seva salut i conducta. Com és possible que això s’hagi tolerat en societats modernes i cultes? Com és possible que ciutats progressistes com Barcelona ho hagin acceptat? Com és que les escoles porten els nens a veure aquestes criatures frustrades i deprimides? La resposta és molt senzilla. Perquè el lobby dels zoos, un lobby tremendament poderós, internacional, sense escrúpols, que està defensant amb ungles i dents un negoci milionari, s’ha dedicat a defensar una suposada utilitat dels zoos. I com que aquest lobby ha convençut científics, polítics, escoles, i una part de la societat, hem mantingut els zoos. Ara, la gent més jove, igual que s’aixeca i protesta perquè els seus pares i avis no van fer res contra el canvi climàtic, s’aixeca i protesta perquè els seus pares i avis no van fer res contra els zoos.

 

Els zoos defensen que volen educar els nens i nenes perquè coneguin el animals. Però al zoo

només veuran animals fora de context, exhibits en gàbies com si fossin mercaderies en aparadors. El que veuen a dins les gàbies són cossos però no formes de vida, veuen cossos que no poden realitzar les seves conductes naturals ni les funcions que realitzen els animals als seus ecosistemes. Per això els nens passen uns segons davant de cada gàbia i marxen de seguida a una altra. Perquè allò, en el fons, no té cap interès. Veure animals avorrits, frustrats, deprimits, no té cap interès. Veure animals que no poden ser ells mateixos, lleons que no fan vida de lleons, elefants que no fan vida d’elefants, no té cap interès.

I us faig una altra pregunta. Aquests mateixos nens i nenes que van al zoo amb la seva escola: coneixen la fauna autòctona? A la ciutat de Barcelona nidifiquen unes 80 espècies d’ocells. Els nens i nenes de la ciutat, els coneixen? I els adults, els coneixen? Saben diferenciar una mallerenga carbonera d’una mallerenga blava? Saben diferenciar una merla d’un estornell? I un tallarol de casquet d’un tallarol capnegre? Han vist mai les arpelles del delta del llobregat? I les àligues cuabarrades del Garraf? Coneixen els mamífers que viuen a Collserola, saben que hi ha teixons i genetes i guineus? Quants noms de papallones coneixen? De quantes espècies de la nostra fauna local coneixen la seva forma de vida, què mengen, si són animals solitaris o socials, on fan els seus nius o els seus caus, si migren o si hibernen? No seria més raonable, si volem que els infants coneguin el món animal, mostrar-los els animals de la nostra fauna local dins dels seus hàbitats, realitzant les seves conductes naturals, realitzant funcions fonamentals als ecosistemes?

Sobre això els recomano un altre llibre: Los últimos niños en el bosque. Salvemos a nuestros hijos del transtorno por déficit de naturaleza, de Richard Louv, on descriu com estem educant els nens sense contacte amb el món natural. Per tal que els nens i nenes entenguin que la biosfera és una comunitat multiespècie cal mostrar-los animals lliures fent les seves vides, i això és justament el que el zoo no pot mostrar. El zoo no deixa de ser un món de fantasia, un món imaginari, un decorat de cartró pedra, que barreja animals de continents diferents que pots contemplar circulant en un trenet de joguina. Un lloc ple de botigues que venen animals de peluix, restaurants i llocs on jugar. Fins fa ben poc, el zoo es publicitava conjuntament amb el parc d’atraccions del Tibidabo. I a la publicitat es parlava del Tibizoo. El Tibizoo. En la publicitat es veia una zebra real mirant un cavallet de joguina d’un tiovivo. Era molt sincera, aquesta publicitat. Els animales es presentaven com a joguines. Els animals es presentaven com a espectacles. Els animals es presentaven com a atraccions en un parc d’atraccions.

No, el zoo no serveix per educar els infants ni els adults sobre el món animal. Si un s’acostuma a veure animals al zoo, acaba creient que l’hàbitat dels animals són les gàbies, acaba creient que els animals pertanyen a les gàbies, a aquests espais artificials i cutres on es veuen obligats a viure. Si un s’acostuma a veure animals al zoo, no entén que els guepards corren, no entén que les aus volen, no entén que els dofins recorren els oceans, no entén que a les famílies dels llops els pares ensenyen als seus fills com caçar.

El zoo és una màquina de l’oblit. Al zoo, els animals obliden la seva forma de vida i es perden a ells mateixos, perden la seva pròpia identitat. Però el públic que va al zoo i els treballadors del zoo també obliden com són els animals.

El zoo ens ven una mentida: ens diu que les gàbies són finestres al món natural. Ens diu: si no pots viatjar a Àfrica, vine al zoo i veuràs zebras i lleons. Però no és cert. Les gàbies no són finestres que mostren els animals tal com són. Les gàbies modifiquen la conducta dels animals. Els impedeixen realitzar les seves conductes naturals i els obliguen a realitzar conductes artificials, pel senzill fet que els tanquen fora del seu hàbitat en espais artificials i diminuts; els exposen moltes hores cada dia al públic i el soroll; els imposen uns horaris i unes normes de quan i com es menja. Les gàbies transformen els animals. Els roben la seva identitat i els imposen una identitat artificial.

Els animals són intel.ligents, però a la gàbia no poden usar aquesta intel.ligència: no poden explorar un territori i defensar-lo, buscar el seu aliment, relacionar-se de manera natural amb els seus congèneres, prendre decisions, i per això la gàbia no els permet desenvolupar la seva intel.ligència. Els animals estan plens d’energia, de vitalitat, però la gàbia els hi roba, perquè a dins de la gàbia no poden fer res amb la seva energia. Tot allò que fa que els animals siguin meravellosos, la gàbia els hi pren. A la natura, els elefants construeixen xarxes de camins de milers de quilòmetres que mantenen cuidadosament i que són aprofitats també per altres espècies. A la natura, els orangutans usen algunes plantes com a medicaments i les mares ensenyen els seus fills a usar-les. A les gàbies, això és impossible. A les gàbies només trobem cossos deprimits, repetint una i una altra vegada els mateixos moviments estereotipats. I aleshores, com que només veiem cossos deprimits i estereotípies, els defensors del zoo ens diuen: “és que els animals no són intel.ligents, és que no tenen emocions, és que no senten, és que els és igual estar a dins o fora de la gàbia”.

Fixeu-vos en aquesta operació: el zoo, primer roba la identitat dels animals, i després diu que els animals no tenen identitat. Primer els roba la llibertat, i després diu que la llibertat no els importa. S’ha de ser molt cínic per fer i dir això.

I els zoos ho fan per una raó: perquè a alguna gent la intel.ligència dels animals no els agrada. No volen que els animals siguin intel.ligents i tinguin emocions i vides interessants. Voldrien que només els humans fossin intel.ligents, per poder defensar tot aquell rollo de la supremacia humana i ventar-se que l’ésser humà és el rei de la creació. Al final, els zoos tenen molt a veure amb la vanitat humana. Amb un desig de superioritat i control. I com que volen que els animals no siguin intel.ligents ni emocionals, tanquen uns quants en una gàbia fins robar-los la seva intel.ligencia, la seva alegria vital i la seva salut mental, per poder dir: “és que aquests animals no són intel.ligents”.

Parafrasejant Frans de Waal, hi ha gent que no té prou intel.ligència per reconèixer la intel.ligència dels altres animals. Perquè el seu egoisme, la seva vanitat, el seu egocentrisme, la seva superficialitat, no suporta que altres éssers mostrin intel.ligència. És gent que no sap admirar. És gent que no té la capacitat d’admirar.

Els zoos busquen justificar-se amb un discurs científic. Però la ciència no és res sense ètica. La ciència no és més que un mètode de coneixement, una forma d’adquirir coneixement. Però decidir què volem conèixer, decidir què investiguem, plantejar-nos preguntes, té molt a veure amb valors ètics. Poso un exemple ben senzill. Un metge pot decidir investigar com curar el càncer d’estómac. Però un metge també pot decidir investigar en busca de mètodes de tortura. La medicina avança gràcies al coneixement científic, però l’armament militar també avança gràcies al coneixement científic. Els medicaments es basen en coneixements científics, però les bombes nuclears també.

La ciència es pot posar al servei de fins justos o injustos, i és ciència igualment, és mètode científic igualment. Per tant, per demostrar que una pràctica o una institució és correcte, no és suficient demostrar que es basa en coneixement científic. Ens cal demostrar també que aquesta institució és èticament justa. Que hi hagi coneixement científic darrera dels zoos no justifica èticament els zoos de la mateixa manera que el coneixement científic que hi ha darrera les bombes nuclears no justifica èticament les bombes nuclears. La discussió respecte dels zoos és si són justos o són injustos. I això no té a veure només amb la ciència. Té a veure, sobretot, amb l’ètica.

L’ètica és una disciplina filosòfica que porta més de 2.500 anys analitzant com hem de conviure amb els altres animals. El que ens ensenya l’ètica és que els altres animals no són mers objectes que podem comprar i vendre, no són instruments per usar com volem, no són esclaus al nostre servei, no són éssers inferiors a l’espècie humana, no existeixen per satisfer els nostres desitjos i capricis. Però com que l’ètica és un fre per al domini dels animals, és vista com un obstacle, com una molèstia, per tots aquells que volen fer diners amb l’explotació dels animals. Per això, a les facultats de biologia i veterinària no s’ensenya ètica.

Fixem-nos en una cosa important. Els nostres avantpassats caçadors-recol.lectors que convivien a la natura salvatge amb els altres animals, mai van pensar que els altres animals no tinguessin consciència, no fossin capaços de sentir dolor o plaer, no tinguessin emocions o conductes intencionals. Als inicis de la filosofia grega, Pitàgores va defensar el respecte als animals. I fins i tot Aristòtil, que justificava usar els animals de la mateixa manera que justificava també l’esclavitud humana, mai no va dubtar que els animals sentien dolor i tenien vides complexes. Durant l’edat mitjana s’acceptava sense problemes que els animals eren agents, sentien plaer i dolor, i tenien emocions i voluntat, encara que sovint fossin maltractats.

Va ser als inicis de la modernitat, quan va començar el capitalisme i l’explotació dels animals i la natura es va expandir i reforçar, quan també va començar el colonialisme, va ser aleshores quan es va inventar una concepció mecanicista de la natura i els animals, amb la qual es va defensar que era legítim explotar sense remordiments els animals perquè no tenien consciència, perquè no pensaven ni sentien, perquè eren màquines. Descartes va ser un dels encarregats de construir aquesta teoria. Altres autors com Hume li van retreure que allò era absolutament inversemblant i fins i tot ridícul. Els defensors del mecanicisme es van haver d’esforçar de valent per convèncer la societat d’una idea tan absurda, però alhora tan beneficiosa per als explotadors d’animals. Aquesta disputa està explicada en llibres com el de Jason Hribal Los animales son parte de la clase trabajadora, el llibre de Silvia Federici Calibán y la bruja o el llibre d’Alicia Puleo Ecofeminismo para otro mundo posible.

Aquesta construcció ideològica segons la qual els animals són màquines va deixar de tenir cap mena de legitimitat científica quan al segle XIX Darwin va escriure L’origen de les espècies, i ens va mostrar que els altres animals són com nosaltres i nosaltres som com els altres animals. Tots som el fruit de la selecció natural, tots estem emparentats i tenim fisiologies similars. Darwin tenia molt clar que els animals senten i pateixen, i tenen emocions complexes similars a les nostres. Com ho han tingut clar tots els científics que han sabut mirar al món real sense deixar-se enganyar pels seus prejudicis antropocèntrics o els seus interessos econòmics.

Els altres animals són subjectes, és a dir, experimenten la seva vida des d’un punt de vista subjectiu. Saben si la seva vida va bé o va malament. Estan contents o estan tristos. Tenen por o estan calmats. Estan enfadats o estan agraïts. Estan alegres o estan frustrats. Els animals tenen capacitats cognitives, emocionals i comunicatives. Tenen relacions complexes amb els seus congèneres i amb animals d’altres espècies. Com han descrit científics de la talla de Carl Safina, Frans de Waal, Lori Marino, Joyce Poole, Mark Bekoff, Robert Sapolsky, Jane Goodall, Dyan Fossey, Biruté Galdikas i tants altres.

Com que sabem que són subjectes, no els podem tractar com a coses, com a instruments. En ètica tenim molt clar que tractar a un subjecte com si fos un objecte és immoral. Els subjectes han de ser respectats. Els subjectes han de poder viure les seves pròpies vides lliurement. Els subjectes han d’estar protegits per uns drets per tal que ningú els redueixi a instruments, per tal que ningú els robi la seva vida, la seva salut, la seva llibertat. De fet, alguns jutges han començat a reconèixer alguns animals com a persones no humanes i subjectes de drets: és el cas de l’orangutana Sandra o la ximpanzé Cecilia.

Si els usem com a coses per exhibir-los en gàbies i entretenir nens en un parc d’atraccions estem fent quelcom que és injust, que és immoral. Estem defensant la supremacia humana, estem defensant actituds i valors egoistes. I això vol dir que tractem els animals de manera injusta i també que eduquem els infants en els valors incorrectes.

El zoo fomenta la idea que està bé posseir animals i tancar-los en gàbies, i per tant, pot estimular en el públic el desig de posseir animals, el desig de muntar-se els seus propis zoos privats a casa seva. El zoo pot fomentar que la gent tanqui ocells en gàbies o peixos en peixeres, o que es compri per internet animals exòtics. El tràfic il.legal d’animals salvatges és una de les causes fonamentals que estan posant en risc moltes espècies. I aquest tràfic il.legal d’animals es basa en el mateix desig de posseir animals que els zoos poden estar fomentant en el públic.

Per suposat, denunciar l’error que són els zoos no implica que qualsevol forma de captivitat sigui sempre incorrecta. Hi ha casos excepcionals on la podem acceptar com un mal menor. Quan un animal ferit o malalt ja no pot tornar a la natura, o quan tenim un projecte de cria en captivitat per reintroduir a la natura una espècie que està en perill, com es fa amb el linx ibèric o el visó europeu, podem acceptar certes formes de captivitat com una forma d’ajudar els animals. Però són sempre excepcions, i responen a causes justificades. I les condicions han d’estar pensades perquè l’animal s’hi trobi el millor possible, no per entretenir el públic. Justament perquè la captivitat pren la llibertat als animals només es pot acceptar en el cas que es faci en interès dels propis animals.

La diversió no és una raó que justifiqui la captivitat. Fer diners no és una raó que justifiqui la captivitat. El caprici de tenir orangutans tancats perquè a un li agraden molt no és una raó que justifiqui la seva captivitat. La creença en la supremacia humana no és una raó que justifiqui la captivitat. La tossuderia d’alguna gent que no vol progressar no és una raó que justifiqui la captivitat. L’orgull i l’egoisme i la vanitat d’algunes persones no són raons que justifiquin la captivitat.

Captivitat i no captivitat no són el mateix per als animals. A ells no els és igual estar a dins o estar a fora de la gàbia. Als animals no els és igual que els tractin bé o els tractin malament. I us poso un exemple: la llei de protecció dels animals de Catalunya diu en l’article 5 que està prohibit “Mantenir-los lligats durant gran part del dia o limitar-los de manera duradora el moviment que els és necessari.” Reconeix, així, per exemple, que els gossos que viuen amb famílies humanes han de poder sortir de casa regularment per córrer i jugar a l’aire lliure. Si els gossos necessiten córrer, no ho necessiten també els llops, que són la mateixa espècie? Per què estan més protegis els gossos que els llops si és la mateixa espècie? Les contradiccions entre les nostres lleis només s’expliquen pels interessos econòmics d’algunes persones.

Els zoos no són justos. La qüestió és: ara que els tenim, ara que hem heretat aquest problema, què en fem? ZOOXXI és una solució. És la millor solució que he vist mai. I si l’adoptem estarem progressant i mostrant un camí de progrés que altres zoos podran triar també. Vull acabar aquesta ponència manifestant el següent: sembla mentida que sigui necessari explicar tot això al segle XXI. Sembla mentida que calgui explicar això en una societat suposadament culta, moderna i progressista. Sembla mentida. Moltes gràcies per la seva atenció.