La pandèmia posa a prova la fortalesa econòmica dels zoos per protegir els animals

La pandèmia posa a prova la fortalesa econòmica dels zoos per protegir els animals

» Diversos zoos del món, entre Europa, els Estats Units, Llatinoamèrica i Àsia, han començat a sol·licitar aportacions i donatius per “mantenir” els animals enmig d’aquesta crisi sociotècnica provocada per la COVID19. 

» Els zoos haurien de justificar molt bé quines són les raons per les quals val la pena mantenir animals en captivitat, quan no són capaços de garantir la seva subsistència i benestar davant la mínima emergència. Ens preguntem, què faran davant el col·lapse climàtic i les seves conseqüències eco socials?

El meu google alerts m’envia totes les notícies amb la paraula “zoo” des de fa més d’11 anys, des que vam començar la nostra campanya contra l’encara retrògrad zoo de Barcelona. Enmig de la crisi sociotècnica de la COVID19, la paraula “zoo” venia fonamentalment associada a les malalties zoonòtiques, ja que les més letals pandèmies i epidèmies de la història tenen origen en el consum d’animals i la COVID19 no és una excepció. Però de sobte, des del dijous a la tarda, van començar a arribar de manera permanent notícies de zoològics de diferents latituds del món: Anglaterra, Galícia, Itàlia, Colòmbia, l’Equador, Mèxic o els Estats Units, entre altres latituds, doncs molts zoos van començar campanyes en xarxes socials i en mitjans de comunicació, gairebé a l’uníson, per a sol·licitar donatius que els ajudin a mantenir als animals en temps de crisis. Alguns, fins i tot, amb crides desesperades on deien que no podrien alimentar-los a partir de “demà mateix”. 

Les pandèmies o les catàstrofes, observant-les com a elements emergents, posen en evidència situacions prèvies que en el comú quotidià no són tan visibles. Un terratrèmol de 7.0Mw a Haití va generar 316.000 morts, i un terratrèmol de 9.1Mw al Japó va deixar 22.000 morts. El terratrèmol a l’Equador, que va afectar diverses ciutats del país, va deixar destrosses i víctimes considerables en totes aquestes ciutats, però va destrossar per complet la ciutat de Muisne, a Maragdes, on resideix de forma gairebé segregada la major part de la població negra del país, posant en evidència un racisme històric en el desenvolupament d’estructures tant públiques com privades que, donada la seva precarietat, no van poder suportar ni el mínim tremolor. El tremolor no va ser racista, però va deixar en evidència el racisme històric.

En aquest cas, la crisi sociotècnica de la COVID19 deixa en evidència la precarietat dels zoos i la manera en la qual estan exposats els animals a sofrir en les seves carns qualsevol situació que alteri l’ordre quotidià comú. Els zoos no són llocs segurs pels animals, mai ho van ser, i avui ho veiem. Els zoos, que històricament van retirar -i encara avui retiren- animals de la naturalesa “per a protegir-los” o “per a conservar-los” o “per a educar” (tal com resa el pla estratègic del zoo de Barcelona), i que s’han servit econòmicament d’aquesta captivitat nauseabunda provocant-los sofriment i minvant poblacions en llibertat, resulta que ara ja no poden ni protegir-los ni conservar-los ni educar. A penes portem uns dies de col·lapse social i econòmic a causa de la pandèmia. Què faran davant el col·lapse eco social que s’aveïna en pocs anys? O es convertiran també en negacionistes de l’emergència ambiental? Què faran quan el problema no sigui només econòmic, quan ni tan sols tinguin els diners de les entrades, i les collites fracassin pel col·lapse d’ecosistemes i simplement no hi hagi què comprar encara que es tingui els diners per a fer-ho? Mentrestant continuen reproduint els seus esclaus del xou del “passin i vegin”, continuen capturant animals d’entorns naturals (amb sort, l’agost de 2019 vam aconseguir prohibir que deixessin de fer-ho amb els elefants bebès, imagineu les altres espècies) i continuen apostant per polítiques internes anti ambientals. També cal suportar l’insult que suposa escoltar “ aquí estan protegits, a la naturalesa no tenen l’aliment garantit”. I ja veiem que en les vostres gàbies tampoc.

Els únics zoos que han aconseguit justificar la captivitat són aquells on els animals acaben allà perquè vénen de situacions pitjors, i on el zoo és la solució i no el problema. Però aquests són pocs. A Europa, gairebé cap. A Llatinoamèrica, alguns. 

És probable que si les i els defensors de les gàbies eternes estan llegint aquest article pensin que això només succeeix en zoos de baix calibre, els “zoos dolents” que solen dir; els zoos bons, els zoos del futur, aquests no, aquests tenen garantit l’aliment. Aquests carcellers se sorprendrien si entren a la web de l’Associació Mundial de Zoos i Aquaris, WAZA (World Assosiation of Zoos and Aquariums) amb 400 zoos membres al voltant del món i que diuen de si mateixos ser una organització científica i conservacionista, de la qual formen part aquells que s’autoproclamen “els millors zoos del món” (com el de Barcelona), que ha posat en marxa una recollida de diners per a destinar-la als zoos de la seva associació sota el lema “Zoo and Aquarium Emergency Operating Funds”. L’operació de recaptació va ser posada en marxa el 18 de març! A penes portàvem uns dies de confinament als països europeus i ja no tenien diners per a alimentar als seus animals? Tan poc els hi va durar la “seguretat” de la qual tant presumien?

Novament una emergència deixa en evidència situacions de precarietat prèvia. Novament, davant d’una emergència, surten els oportunismes més descarats disfressats d’ONGs i ànimes caritatives. No tenen vergonya, i ara tampoc tenen diners. El preu no el pagaran els carcellers, el preu, com sempre, el pagaran els empresonats. 

Però he decidit acabar l’article amb una proposta i una idea d’oportunitat. A l’Equador, gràcies al tremolor i a la disposició del govern en funcions en aquells dies, es va crear el Comitè de Reconstrucció que va tenir la missió d’atendre a tots els afectats. Una de les formes era amb l’habitatge, construcció d’hospitals, carreteres, sistemes elèctrics i més. Per la recaptació de diners es van crear impostos i es van rebre donacions. Gràcies a aquesta determinació política, a penes un any després, totes les persones que havien estat situades en campaments provisoris estaven abandonant aquests espais perquè les seves noves i millors cases ja estaven construïdes. El terratrèmol va posar en evidència un problema històric, però també va ser l’impuls per una solució, ja que d’una altra manera hauria estat impossible d’aplicar. No estarem ara davant d’aquest mateix context? No serà aquesta l’oportunitat dels zoos per fer un exercici d’humilitat i reconèixer que no són capaços de cuidar els animals davant d’aquest tipus d’emergències? No serà aquesta l’oportunitat per posar-se del costat dels qui pretenen minvar l’impacte de l’emergència climàtica? Jo crec que sí. Deixeu de reproduir i capturar animals, us estem esperant del costat de les solucions desitjant que deixeu de ser el problema.

Leonardo Anselmi, coordindor de campanya.