La Susi

La Susi

Un grup d’empleats i empleades del zoo de Barcelona han estat movent per les xarxes aquest cartell sobre les nostres afirmacions sobre l’elefanta Susi:

Ara, nosaltres respondrem aquestes qüestions, una per una i amb fonaments:

Al 2008 el zoològic de Barcelona tenia dues elefantes: la Susi i la Alícia. La Alícia, la matriarca, patia problemes digestius i van optar per eutanasiar-la. El procés de sedació previ (a través de dards tranquilitzants), es va fer mentre el zoo estava obert al públic i davant dels nens i nenes de l’escola Caritat Serinyana de Cadaqués, que estava visitant el centre.

“Els nens avançaven ansiosos als mestres, semblava que els faltava temps per a veure tot. De sobte van tornar nerviosos cap a nosaltres, preocupats i inquiets, i ens van preguntar “És de debò o de mentida?”. No enteníem a què es referien fins que van aclarir que parlaven d’un dels dos elefants del recinte. Al que la nostra resposta immediata va ser “Doncs clar que és real si ens trobem en un zoo, un espai on s’exhibeixen animals vius!” Els alumnes ens insistien “Però és que no ho sembla! No es mou!”. Va ser llavors quan ens acostem i també els adults quedem atònits: en el limitat recinte hi havia un elefant totalment immòbil amb la pota posterior esquerra flexionada cap endarrere. Aquesta imatge era tan inversemblant que realment semblava una escultura massissa de pedra. L’altre elefant estava agitat i no parava de moure’s: se li veia inquiet i molt alterat. Intentant esbrinar què és el que passava, observem quatre dards tranquil·litzants, sedants o inmovilizantesclavats entre la cuixa dreta i l’esquena de l’elefant petrificat” va dir Àngels Pomés, professora del col·legi que va presenciar el succés, en aquesta carta. Des de llavors van deixar de visitar el zoo.

Després de la mort d’Alícia i l’experiència descrita per la porfessora del col·legi de Cadaqués que va ser testimoni de les hores prèvies a la seva eutanàsia, des de Libera vam començar a fer un seguiment de la Susi i el seu estat anímic amb l’ajuda de la científica Joyce Poole. Tot i així, mesos després llegíem a la premsa que el zoo afirmava que la Susi era anciana (la qual cosa no era certa) i que per això estava deteriorada, a les preguntes que li van fer els periodistes; també afirmava que estaven traçant un pla per portar més elefants i crear un grup reproductor. Va ser arrel d’això que de forma immediata vam llançar la campanya Libera a Susi, una campanya que va detonar les falsedats que va dir el zoo davant la premsa. La Susi va quedar totalment devastada, amb una tristesa molt evident. La campanya volia aconseguir que fos traslladada a un santuari. Una campanya que va tenir un ressò internacional de preocupació pel seu estat de salut. El zoo va tenir l’oportunitat de fer-ho possible, però l’Ajuntament es va negar després de la intervenció de la EAZA (Associació Europea de Zoos i Aquaris). Va ser en el marc del programa de reproducció EEP (European Endangered SpeciesProgramme) d’aquesta associació que van arribar les altres dues elefantes: Yoyo i Bully.
En aquesta nota de premsa del zoo de Barcelona s’informa de l’arribada de Bully, indicant que “La seva incorporació té lloc en el marc del EEP de l’elefant africà”

“La Susi no està malalta”

No diem que la Susi estigui malalta ara. El que sí diem és que la captivitat compromet la seva salud física i psicològica. La captivitat no es inocua. En aquest informe científic elaborat per ZOOXXI es pot veure la diferència entre la realitat dels elefants africans salvatges i les tres elefantes del zoo de Barcelona.

La captivitat és la causant de comportaments estereotipats, que comporta sempre un empitjorament en la resposta immunitària dels animals, provocant un augment en la incidència de certes malalties infectocontagioses com ara herpesvirus, tuberculosi, poliomavirus, problemes podals, etc.

Certes estereotípies, com la coprofàgia, poden provocar la infestació en cas de parasitosi, el llançament de la trompa pot provocar danys a nivell de la trompa i a nivell cervical i el passeig aberrant o balancejar-se pot provocar desgast energètic, desgast desigual de les zones plantars anteriors, desenvolupament asimètric de massa muscular a nivell de coll i/o exacerbació de problemes ortopèdics concomitants.

A més, segons l’estudi publicat a la revista Science, els elefants que passen la seva vida als zoos europeus viuen menys anys. En canvi, els membres d’aquesta espècie que es troben a reserves protegides tenen menys problemes de salud i poden ser més longeus. La diferència pot ser de fins a 40 anys.

“Els elefants són animals sensibles i afectuosos, que tenen totes les emocions de l’espècie humana, i hem après a través de l’experiència pràctica que l’angoixa psicològica causada per la pèrdua d’un ser estimat deprimeix el sistema immunològic natural d’un elefant i fins i tot amenaça la seva vida. Hi ha hagut casos en els quals els elefants en captivitat han intentat suïcidar-se a través de la depressió i la misèria”  afirmava la Dra. Daphne Marjorie Sheldrick, experta en la crianza y la reintroducción de elefantes huérfanos en la naturaleza durante más de 30 años en su declaración jurada al zoo de Barcelona .

Aquestes elefantes no porten una vida plena acord a la seva etologia, sense poder realitzar cap comportament natural.

“La Susi no està trista”

Un elefant mai podrà ser feliç en captivitat, simplement no estan adaptats per a una vida en un zoològic urbà. Els elefants africans caminen entre 50 i 80 kilómetres diaris i viuen en grups de 20 o més individus.

Diversos experts coincideixen en el que els elefants necessiten per poder desenvolupar-se correctament:

“Perquè un elefant es desenvolupi correctament, hem de deixar que els elefants siguin elefants. El que necessiten és el que la natura els ha donat: família, espai, autonomia, l’estructura de viure en un ambient salvatge que els permet desenvolupar-se en la naturalesa real del que és la seva espècie. Quan els treus d’allà i els poses en captivitat, ni la mida ni l’estructura social ni l’estimulació psicològica que els aportis mitjançant estimulació artificial,  podran acostar-se a les seves necessitats bàsiques. No importa el que fem en captivitat, no podem facilitar-los tot el que els facilita la naturalesa” Scott Blais, co-fundador del Santuari d’Elefants de Tennessee i President del Global Sanctuary for Elephants que gestiona el Santuari d’Elefants Brasil.

“El primer que necessiten els elefants és autonomia. L’elefant té dret a prendre les seves pròpies decisions a la seva vida, tan simples com per on caminar, on dormir, on estar… També necessiten espai, són animals migratoris que caminen entre 50 i 80 kilómetres diaris juntament amb les seves famílies. Necessiten un hàbitat que sigui tan interessant com el que tenen a la naturalesa, un hàbitat divers que els mantingui actius. Necessiten la convivència amb individus compatibles, parents o familiars. En captivitat, vivint en un espai que ni molt menys cobreix les seves necessitats es tornen presoners” Carol Buckley, fundadora de Elephant Aid International y cofundadora del Santuari d’Elefants de Tennessee.

“Cap situació de captivitat, per molt atractiva que pugui semblar a ulls humans, pot oferir-li a un elefant l’espai que necessita per a una qualitat de vida mínima. Mil milles és sol un petit passeig per a un elefant”, afirmava la Dra. Sheldrick.

“La Susi està molt ben cuidada”

No importa les cures i la bona voluntat que posin els cuidadors i cuidadores del zoo. Com hem dit, els elefants no s’adapten als zoos urbans i mai podran desenvolupar-se correctament en captivitat.

“Vaig conèixer la Susi fa uns anys quan vaig visitar Barcelona. M’entristeix molt veure animals com la Susi, se suposa que hauria d’estar amb els membres de la seva família. La Susi està avorrida i probablement psicótica. Tenia un comportament estereotípic que mai es veu a la natura, simplement no existeix. Estem documentant tot el comportament natural dels elefants, no hi ha res com les estereotípies” Joyce Poole, co-fundadora i co-directora de Elephant Voices.

En larticle publicat recentment a la pàgina web del zoo de Barcelona on expliquen la història de les tres elefantes, afirmen que, en l’arribada de la Yoyo, “el Zoo va contactar un dels millors experts en elefants cuidats per humans del món, l’Alan Roocroft, per assessorar l’equip de Barcelona”. Aquest “professional” va co-escriure al seu llibre “Managing Elephants” la següent afirmació:

“Quan s’administra un càstig corporal a un elefant, ha de ser lo suficientment enèrgic per a que l’elefant ho percebi com a càstig. L’entrenador ha d’intimidar a l’animal per adquirir una posició dominant. El reclutament d’un animal potencialment hostil necessita almenys un equip de vui persones, preferiblement 10, per assegurar que hi hagi força suficient. Un cop immobilitzat, l’elefant pot ser objecte de càstig en forma de cops amb una vara de fusta”.

Avui dia aquestes pràctiques no són acceptades, òbviament, i aquest senyor ha hagut d’adaptar-se als temps. No obstant això, només cal consultar el seu lloc web actual i veure com en el seu home queda clar el que suposen per a ell els elefants “Elephant BusinessInc”.

“La Susi viu en família”

La Susi viu amb la Yoyo i la Bully. Tres elefantes, quan a la naturalesa formarien grups de més de 20 individus. A més, la Susi, la Yoyo i la Bully són tres soletats que rares vegades interactuen entre elles.

Durant la seva visita al zoo de Barcelona, la Carol, va afirmar el següent sobre la interacció entre elles:

“No interaccionen entre elles. No crec que sigui perquè no s’agraden o no es cauen bé, sinó perquè no estan, no interaccionen amb res, són com zombies”.

L’Scott va dir el següent:

“Semblen elefants, però no tenen l’esperit del que són els elefants. No tenen dinàmica familiar, són tres elefantes que viuen juntes però en mons solitaris dins d’elles mateixes. No són elefantes, ja ni tan sols s’acosten a ser éssers vius, estan tancades dins d’elles mateixes.”

“El zoo de Barcelona li dona una vida molt digna”

Cap animal tancat en un zoo per motius únicament mercantilistes pot tenir una vida digna.

“La captivitat afecta cada aspecte de qui són, i tot per l’entreteniment humà. El que passa en captivitat és que vertaderament destruïm les vides d’aquests elefants.” Scott Blais

“Cap zoològic urbà al món actualment satisfà adequadament les necessitats dels elefants. Els intents de fer-ho mitjançant la creació de petits grups d’individus dispars, en petites exposicions d’uns pocs metres són totalment inadequats i èticament qüestionables. No hi ha evidència que mantenir als elefants als zoològics urbans d’alguna manera encoratgi a les persones a que es preocupin prou pels elefants perquè realitzin accions significatives per a ajudar al seu benestar i la seva conservació. Això només hauria de posar en dubte la possibilitat de continuar mantenint elefants al zoològic de Barcelona” deien Peter C. Stroud, consultor de zoològics, i el Dr. Robert Atkinson, cap de vida silvestre a la Real Societat per a la Prevenció de la Crueltat als Animals, a la seva carta a l’Ignasi Cardelús, que era el delegat de Presidència i Relacions Institucionals de l’Ajuntament de Barcelona.

L’estudi realitzat per especialistes de l’elefant africà de la UICN, “Declaració i resolucions sobre el paper de les instal·lacions en captivitat en la conservació in situ dels elefants africans” conclou que “No veuen cap contribució efectiva de l’espècie a través de la cria en captivitat”

Bob Jacbos, neurocientífic nord-americà que ha centrat la seva investigació en les neurones de l’escorça cerebral dels elefants, ha trobat que el còrtex dels elefants està estructurat d’una manera molt diferent al còrtex dels primats. Les neurones dels elefants tendeixen a estendre les seves dendrites més lateralment del que veiem en altres mamífers, cosa que suggereix que aquestes neurones estan recollint molta informació de fonts diferents. En comparació, el còrtex dels primats sembla estar orientat de manera més vertical, i les seves neurones recullen informació d’un camp més estret. Això ens porta a especular, basant-nos en l’observació de la conducta dels elefants, que són animals més contemplatius, que es prenen el seu temps per avaluar el seu entorn. 

Els estudis indiquen que la captivitat, especialment pels animals grans, és un tipus d’entorn empobrit. Els entorns empobrits tenen efectes perjudicials sobre el cervell. Les neurones d’animals en entorns empobrits tendeixen a ser molt menys complexes que les dels animals en entorns complexos. Com a tal, la captivitat no és bona per l’animal, ni físicament, ni a nivell neuronal ni pel benestar mental de l’animal.

“El zoo de Barcelona les ha rehabilitat”

Només amb una visita rápida a la instal·lació de les tres elefantes ens podem adonar que totes tres estan lluny d’estar rehabilitades. Totes tres presenten preocupants comportaments estereotipats fruit de la inadaptació.

De fet, al 2010 la Joyce Poole va visitar les elefantes i va redactar aquesta carta al director del zoo del moment, el Miquel Trepat, sobre la situació de les elefantes. En ella destaquen les següents afirmacions:

“En un espai com el que proposen és impossible introduir el tipus d’ocupacions mentals de les interaccions socials i la recerca natural d’alimentació que hauria de constituir l’essència de la vida d’un elefant”.

“L’impacte de la vida en captivitat pot veure’s en el comportament, la postura i les expressions d’aquests dos elefants. Yoyo passa la major part del seu temps balancejant-se el cap adalt i abaix, mentres que la Susi es dedica a caminar d’anada i tornada en un cercle establert o a estar-se de peu davant la porta movent el cap d’un costat a un altre”.

“Simplement no creiem que el Zoo de Barcelona sigui capaç d’oferir a aquests intel·ligents i socialment complexos animals el que necessiten per prosperar”.

8 anys més tard, la Carol Buckley va fer la mateixa visita, i els seus comentaris no disten molt dels de la Joyce:

“L’ampliació de la instal·lació no millorarà el benestar de les elefantes. No entenc perquè els zoos mai contraten o demanen assessorament a professionals sobre benestar animal, suposo que és perquè no poden abarcar les mesures suficients per garantitzar el benestar. L’emoció dels elefants per conèixer quelcom nou dura 50 minuts, a no ser que hi hagi algú estimulant-les totes les hores del dia això seria impossible”.

“La seva salut física i psicològica es veu greument afectada. S’ha de prendre una decisió sobre el futur de Susi basada en la compassió, la dignitat i el respecte cap als éssers que pateixen, i la Susi està patint”, deia en Mark Beckoff, professor emèrit d’ecologia i ecologia evolutiva (EEB) de la Universitat de Colorado, a la seva carta a l’Ignasi Cardelús i el Jordi Hereu.

En 8 anys el que ha fet el zoo no serveix de res, ha sigut una despesa enorme de diners públics només per enganyar a la societat, que desconeix les autèntiques necessitats dels elefants.

Sovint el zoo justifica les actuals estereotipies de les elefantes dient que les tenen pel seu passat. La Carol afirma això al respecte: “Les estereotípes surten per l’estrés del moment. Quan a un santuari fa fred i els elefants decideixen voluntàriament entrar a la instal·lació coberta presenten estereotipies perquè, tot i que hagi sigut la millor decisió, no és el que farien de forma natural. Després, quan tornen a sortir es comporten de forma normal. De manera que les estereotipies que tenen són les que li provoquen l’estrés que pateix al moment. El primer que s’ha de fer és descobrir la raó per la qual un elefant té aquest comportament estereotipat. Si el zoo identifiqués la font de l’estrés i ho pogués solucionar, l’animal canviaria el seu comportament”

“Quina diferència té un santuari”

Aquesta afirmació és gairebé insultant. Això és el que diuen els experts i expertes al respecte:

“Tot és diferent entre un santuari i un zoo. L’única similitud, l’única cosa que és idèntica és que tens animals en captivitat. Els santuaris són captivitat, una captivitat preciosa, però que tot i així és captivitat. I aquesta és l’única cosa que tenen en comú els zoos i els santuaris. La resta d’aspectes són diferents, i les diferències comencen en que els santuaris proporcionen als elefants un espai segur i ampli que els nodreix. La diferència més gran, la que té més impacte en els elefants és la profunditat de l’autonomia significativa. Sense cap dubte, tots els elefants es poden adaptar i poden gaudir i transformar-se en un santuari. Un santuari canvia les vides dels animals d’una manera que molts treballadors d’un zoo no podrien imaginar” Scott Blais.

“En un santuari deixen de tenir estereotípies. Tot i que molts comparteixen un passat similar, cada elefant és diferent i les seves experiències individuals causen diferents graus d’estrés i traumes. Per la meva experiència en el rescat de 24 elefants al santuari, si un elefant té accés a un hàbitat on tingui autonomia per prendre les seves decisions, veuràs la reducció del seu comportament estereotipat, fins a eliminar-lo en la majoria dels casos. En un santuari un elefant té la llibertat de ser un elefant. Això no ho té a un zoo” Carol Buckley.

Tot canvi de justificació és en realitat una excusa

El zoo ha canviat de posició als darrers anys respecte a les seves intencions amb les elefantes. De fet, fins fa poc justificaven la presència d’elefants al zoo per criar-los, tal com diu el veterinari Conrad Enseñat a aquesta entrevista de la TV Animalista (min. 2:40 – 3:28):

“De fet, el que el zoològic pretén a la llarga és tenir un grup d’elefants reproductors a llarg termini, amb modificacions a la instal·lació igual que tenim la resta d’espècies dins dels programes europeus de cria. Els elefants viuen en famílies matriarcals i el que s’està fent en aquests moments és tendir a augmentar el nombre de femelles conjuntes per permetre que tinguin una estructura social normalitzada”

Sobre aquesta entrevista reflexiona el portaveu de ZOOXXI, Leonardo Anselmi: “Aquestes afirmacions cal explicar-les bé, cal saber llegir-les, perquè posen en manifest el descomunal nyap que s’ha fet en el zoo històricament amb les elefantes. Van tenir l’oportunitat de descatalogar l’espècie quan el món ens mirava i esperava que prenguéssim la decisió correcta, però la vam perdre per sempre: van decidir mantenir a la Susi al zoo i fins i tot empitjorar la situació, portant encara més paquiderms al recinte i havent de dividir el ja minúscul espai del qual disposaven. Al vídeo, el conservador parla de portar fins i tot un mascle africà i això és absolutament delirant!, gestionar aquests animals és realment molt complex i necessita de moltíssim espai, el que caldria prendre a altres animals que ja avui no tenen ni el mínim per a moure’s. Però és que a més d’això s’ha de tenir en compte que els programes de cria d’elefants africans són un rotund fracàs als zoos, la majoria de les cries moren sent molt joves i mai de la vida cap zoo de cap lloc del món ha pogut reintroduir cries a la naturalesa. Després s’hauran penedit d’aquest deliri, el que van dir i van mantenir fins fa 3 anys. Però del penediment no s’ha dit ni una paraula, ni van demanar disculpes a ningú ni es van retractar, perquè això suposaria preguntar-nos “per a què les mantenim llavors aquí?”… Ara, de la nit al dia, van i diuen que això és un santuari, comparant aquests miserables metres de terreny urbà amb les 1.200 hectàrees del santuari d’elefants del Brasil en plena naturalesa del Mato Groso. Realment crec que han perdut el poc seny que els quedava”.