Com que el procés de tramitació de la Iniciativa Ciutadana ZOOXXI no comprenia les comparexences, desde ZOOXXI vam proposar dur a terme un debat d’idees sobre el tema de la ètica lligada a la ciència del zoo de Barcelona. Dues persones proposades pel Zoo de Barcelona, Xavier Manteca, especialista en l’estudi del comportament i el benestar animal, i Manel López Béjar, director del Comitè Ètic del zoo de Barcelona, i dues persones proposades per ZOOXXI, la Marta Tafalla, doctora en Filosofia i professora d’Estètica i Ètica a la Universitat Autònoma de Barcelona i l’Adrià Voltes,  doctor en Biomedicina i investigador al grup d’Antropologia de la Vida Animal, un grup de recerca en Etnozoologia adscrit a l’Institut Català d’Antropologia, van defensar el seu model davant els càrrecs electes de l’Ajuntament.

Arrel de la ponència de l’Adrià Voltes,després que el regidor Juanjo Puigcorbé ho suggerís en la seva intervenció a l’última CEUM, i  atès que encara estàvem en termini de modificació, hem afegit un nou article a la modificació de l’ordenança que proposem: el zoo de Barcelona inclourà el primer Centre d’Estudis Científics sobre la Sintiència Animal.

Us afegim la seva ponència:

 

“La meva línia de recerca presenta com un dels eixos principals el concepte de sintiència. La sintiència és la capacitat d’un individu de tenir experiències positives i negatives, en el moment en què un individu és sintient, aquest individu pot patir i gaudir, és un individu que pot ser danyat i beneficiat. La meva recerca, per tant, es centra en analitzar la manera en què els animals humans ens relacionem amb la resta d’animals des d’aquesta òptica neurocientífica.

Per tant, en aquesta línia, a continuació m’agradaria comentar una sèrie d’aspectes relacionats amb la vinculació entre ciència i ètica i voldria començar emfatitzant una observació que fan el professor en ecologia i biologia evolutiva Marc Bekoff i la experta en bioètica Jessica Pierce. Aquests acadèmics afirmen que existeix una escletxa en la traducció del coneixement en l’àmbit de la ciència i ètica animal, és a dir, una escletxa entre allò que sabem i allò que fem. Disposem d’una gran quantitat de dades que ens expliquen qui són els altres animals i com es configuren les seves vulnerabilitats, però aquests sabers no es tradueixen en noves pràctiques. En la nostra capacitat de reconèixer la importància d’aquestes dades està en joc la possibilitat d’articular societats més inclusives i solidàries amb els altres animals.

A l’hora d’analitzar aquesta escletxa entre sabers i pràctiques, cal destacar que tenim sobre les nostres esquenes el pes d’una tradició filosòfica i científica que descriu els animals no-humans com a objectes, com a autòmats desproveïts de processos de tipus conscient i emocional. L’ombra d’aquesta tradició mecanicista s’allarga com a mínim fins la segona meitat del segle XX. La pròpia Jane Goodall explica com va ser assenyalada per la comunitat científica quan va començar a parlar de la vida emocional dels ximpanzés. Actualment aquesta visió ha canviat, i ho ha fet informada per les dades científiques que ensorren vells prejudicis. Em pregunto si potser ha arribat també el moment d’ensorrar velles pràctiques.

A l’any 2012 trobem un primer posicionament explícit per part d’alguns dels millors neurocientífics del camp en un consens que queda recollit en la Declaració de Cambridge sobre la Consciència. La principal conclusió que queda recollida en aquest consens científic és que el neocòrtex, una estructura del cervell present als mamífers i per tant també als humans, però no a la resta d’animals, sembla ser una estructura prescindible per la consciència, és a dir, pot haver consciència sense neocòrtex i per tant la consciència no es troba limitada ni a l’experiència humana ni a l’experiència dels mamífers. De fet, la Declaració de Cambridge afirma que individus com els mamífers, les aus i altres organismes com el pop són conscients. Per tant, ja des del 2012 la comunitat científica posa de manifest que la nostra esfera de consideració moral i política no es pot veure limitada a l’espècie humana.

Però les dades científiques sobre la consciència i la sintiència animal continuen qüestionant avui els nostres prejudicis sobre qui són aquests individus amb els que compartim planeta. La ciència continua proporcionant informació sobre la vulnerabilitat dels animals no-humans front l’acció humana, amb les implicacions ètiques que això comporta. De fet, al 2017, 5 anys després de la Declaració de Cambridge, es publica el dossier científic “Consciència Animal”, elaborat per 17 especialistes sota petició de l’Agència Europea de Seguretat Alimentària i el Centre Nacional de Recerca Agrícola francès. Aquest dossier pretén analitzar i discutir sobre l’estat de la qüesti. de la consciència en animals no-humans. Les conclusions a les que s’arriben en aquest document no només reconfirmen les afirmacions realitzades a la Declaració de Cambridge del 2012, també eixamplen la presència de processos de tipus conscient a altres animals com els peixos i alguns invertebrats més enllà del pop. A més, donades les evidències de la capacitat de patir i gaudir dels animals no-humans, les conclusions d’aquest dossier inclouen la invitació a una reflexió sobre el model de relació que establim amb els altres animals.

Aquests i altres consensos ens fan partir de la premissa que els animals no humans poden manifestar una gran diversitat d’estats emocionals i de processos cognitius i comunicatius. La vulnerabilitat, per tant, esdevé un vincle comú entre tots aquells individus que som sintients, aquells individus que podem veure les nostres vides beneficiades i perjudicades. Si les dades científiques han de tenir un rol en la configuració dels nostres marcs de convivència, hi ha quelcom que no podem continuar obviant: negar la consciència animal és anticientífic. Tenim el repte de reconèixer aquestes dades i posar-les al servei d’una transformació de la nostra relació amb la resta d’animals, una relació que ha de reconèixer el valor individual de cada animal i que ha de permetre el desenvolupament de les seves

vides en tota la seva complexitat i riquesa.

Les preguntes que ens hem de formular són: estan els zoològics a l’alçada d’aquesta realitat científica? Ho està el Zoo de Barcelona? Respon el zoològic a una ciència basada en la lògica de l’individu? En aquest sentit, per tant, també ens hem de qüestionar quin model científic pot estar a l’alçada d’aquest repte. Volem un model cosmètic que canvia la gàbia per la instal·lació o un model ètic que canvia la captivitat per la protecció de l’individu?

Per analitzar aquestes qüestions, hauríem d’avaluar fins a quin punt els actuals criteris de benestar animal reflecteixen els interessos dels animals com a individus, és a dir, fins a quin punt, més enllà de garantir la supervivència dels animals com a entitats genètiques, es vetlla pel valor de l’individu, el benestar emocional, el desenvolupament de comportaments propis de l’espècie i les necessitats vinculades al temperament individual en una institució que en principi té vocació de protecció animal.

Des d’aquest eix d’anàlisi, començaré avaluant alguns dels considerats criteris científics de benestar animal. Per començar, utilitzaré com a exemple el protocol publicat l’any 2018 amb participació del Zoo de Barcelona per avaluar el benestar de les gaseles dorcas, un animal que, per cert, sí gaudeix d’un programa de reproducció amb reintroducció. Aquest estudi diu, textualment: “Actualment hi ha una manca de protocols que permetin avaluar objectivament el benestar dels animals salvatges en captiveri”. També són destacables comentaris d’articles publicats a la revista de la pròpia Associació Mundial de Zoos i Aquaris (WAZA) com el següent: “Encara existeixen buits significatius en el nostre coneixement per aconseguir cobrir les necessitats físiques, socials i emocionals de cada un dels individus al nostre càrrec”.

Tot i aquestes explícites afirmacions, els zoos, inclòs el de Barcelona, asseguren que garanteixen el benestar dels animals. Per tant, ens trobem front un exercici de retòrica que no reflecteix les possibilitats reals: tal com queda reflectit a les cites anteriors, existeix un gran desconeixement sobre com es pot garantir l’expressió de comportaments propis de l’espècie i les experiències emocionals positives. A més, cal considerar la dificultat afegida per les diferències específiques d’espècie i les diferències específiques d’individu.

D’aquí podem extreure dues qüestions: per un cantó estaríem d’acord en què les dades neurocientífiques sobre els animals no-humans ens convidarien a elevar el nivell d’exigència dels paràmetres de benestar, però d’altra banda, ens trobem amb una realitat material que dificulta portar a la pràctica aquest repte. Però una de les característiques destacables de la ciència és que un dels seus motors d’avenç és la seva capacitat de corregir-se a sí mateixa, i és precisament pel fet que el benestar animal és important, que la ciència ha de posar-se al servei de les alternatives ètiques.

D’altra banda i en relació a la vida en captiveri, cal recordar que els efectes perjudicials de la captivitat es vinculen a la reducció del ventall de comportaments que l’animal pot desenvolupar, és a dir, a la imposició de condicions per part de l’espècie humana. Això impedeix per exemple als elefants desenvolupar els seus rituals funeraris o als grans felins controlar territoris que poden arribar a les desenes de kilòmetres quadrats. Suposadament, la neurociència del segle XXI ja ha superat postulats propis del segle XVIII, aquells postulats que separaven el cos de la ment. Avui sabem empíricament que condicionar els comportaments que un cos pot desenvolupar és coartar el repertori d’emocions i experiències que aquest individu pot viure. En el cas dels zoològics els individus veuen les seves vides condicionades bé pel sacrifici per mitjà del culling, bé per les constriccions de la captivitat o bé per la inestabilitat vinculada als programes d’intercanvi entre zoològics. A aquests aspectes, cal afegir factors de risc reflectits en articles de la revista de la pròpia Associació Mundial de Zoos i Aquaris (WAZA) que indiquen que determinades espècies poden ser encara més vulnerables tal com les espècies migratòries, espècies que ocupen grans extensions de territori, espècies que realitzen grans desplaçaments diaris o espècies amb un marcat caràcter tímid.

Per tant, quina és aquesta la ciència del benestar que volem? Una ciència que busca justificar la manera de mantenir als individus en instal·lacions? O volem una ciència que es responsabilitzi de nous estàndards ètics en funció dels coneixements actuals? Necessitem uns criteris científics i ètics que es facin càrrec no només d’allò que es pot proporcionar als animals silvestres en captiveri, sinó també d’allò que no podem o no sabem proporcionar i prendre decisions en conseqüència.

Posem ara sobre la taula el model de reproducció ex situ sense programa de reintroducció. Aquest model depèn de forma ineludible de l’intercanvi d’individus entre diferents zoològics. En aquest procés es dona la captura, el maneig, la restricció d’espai perllongada, el transport i la introducció en una localització desconeguda. Tal com queda recollit en diversos estudis, aquest és un procés inevitablement estressant per a l’individu i per tant, de nou el model de conservació ex situ es presenta com una fita incompatible amb les aspiracions expressades pel Zoo de Barcelona de vetllar pel benestar dels animals en tant que individus i maximitzar les experiències emocionals positives.

Quan parlem de la gestió de programes de reproducció sense reintroducció, hi ha una altra qüesti. important a considerar: la pràctica del culling. Aquesta consisteix en matar individus sans per qüestions administratives. Qüestions administratives ineludiblement vinculades al model de conservació ex situ. Cal recordar que als zoos europeus es maten a l’any entre 3.000 i 5.000 animals sans i a més, el culling o eutanàsia de gestió es troba avalada per l’Associació Europea de Zoos i Aquaris (EAZA) a través de la seva guia de bones pràctiques. A Barcelona s’ha debatut sobre el culling, però no precisament per iniciativa del zoo de Barcelona, sinó perquè les entitats animalistes es van encarregar de donar a conèixer a la ciutadania l’existència d’aquesta pràctica. El zoo de Barcelona es va comprometre a finals del 2015 a no fer culling tot i que el codi ètic del zoo de Barcelona realitzat l’any 2016, encara recull la possibilitat de practicar-lo. En qualsevol cas, si el zoo de Barcelona pot assumir el compromís de no realitzar aquesta pràctica, per què no és una mesura incorporada també per l’Associació Europea de Zoos i Aquaris (EAZA)? A més, un zoo modern tampoc pot disfressar el culling mitjançant la seva externalització, enviant els seus animals sobrants a altres zoos.

Una altra qüesti. sobre la que m’agradaria fer esment és la dels trets de comportament específics d’individu, és a dir, de la personalitat. Per aquelles de vosaltres que conviviu amb animals a l’espai domèstic semblarà una afirmació evident, però que cal fer: totes i cada una de les espècies animals que han estat analitzats en aquest àmbit, han demostrat tenir temperament o personalitats específiques. Hi ha individus més porucs que d’altres, n’hi ha que són menys sociables, etc. Això és rellevant pel següent motiu: tal com he esmentat al principi, hi ha una mancança d’informació per elaborar protocols de benestar ajustats a les necessitats de cada espècie. Quan posem sobre la taula les diferències de comportament dels animals a nivell individual, el repte de garantir el benestar animal es torna encara més

inaccessible.

En aquesta línia, la neurocientífica Lori Marino i la professora d’ètica i filosofia política Lisa Rivera, posen de manifest que la captivitat es dona quan un individu amb capacitat de desenvolupar accions intencionades, es veu subjecte al control d’un captor. Per tant, la captivitat infringeix l’autonomia a través d’una imposició de circumstàncies.

Considero que quan parlem dels animals hem d’aprendre a eixamplar la mirada. Els ximpanzés, però també el caputxins, poden distingir entre situacions justes i situacions injustes; els macacos i les rates reconeixen el patiment d’altres individus, de fet, quan a una rata li ofereixes dues possibilitats: o bé menjar xocolata o bé alliberar a una companya atrapada, prioritza la segona opció. Les cacatues confeccionen eines. Primats, corbs i pops realitzen comportaments dirigits al futur. Quina rellevància tenen aquestes dades? Aquestes dades posen de manifest que podem aplicar el coneixement científic en base a diferents criteris. Hi ha una ciència continuista, que descansa sobre vells criteris i sobre una tradició de domini i suposat control de la naturalesa, però hi ha una altra ciència que es posa a l’alçada del progrés dels coneixements que genera i accepta els nous reptes ètics que d’aquí emergeixen. Avui el repte està en assumir la incapacitat de la captivitat de garantir el desplegament de capacitats cognitives i estats emocionals dels individus sotmesos a la imposició de condicions. Avui al zoo es continuen acceptant criteris que es conformen amb què els animals tinguin menjar i aigua, que no s’agredeixin entre ells dins les instal·lacions i intentar que no sobrepassin el llindar de la bogeria, és a dir, la manifestació d’estereotípies (cosa que per cert no sempre és possible). Estar a l’alçada de les implicacions ètiques dels nostres coneixements no passa exclusivament per proporcionar programes d’enriquiment ambiental i analitzar si funcionen, passa per reconfigurar un model on l’ètica i la ciència són interessos en competència, per un model que harmonitzi ambdues qüestions.

A més, hem de garantir que la recerca que fem no només sigui ètica, sinó que avanci en la direcció que necessitem. Cal que sapigueu que existeixen noves visions científiques que emergeixen des de la convicció de què estem fallant en la prevenció de l’extinció i en la lluita contra el canvi climàtic. Dos exemples serien les propostes complementàries de la conservació compassiva i de la preservació justa. Aquestes noves visions posen en comú els interessos de les generacions més joves, dels animals no-humans i de les futures generacions tant dels uns com dels altres. La qual cosa conforma una bastida sinèrgica entre ciència, ètica i política, que poc té a veure amb aquells paradigmes que busquen continuar mantenint els animals en captivitat, perquè protegir la biosfera significa protegir als individus que l’habitem.

Si ens prenem el benestar animal seriosament, si de debò dipositem valor sobre l’individu, tenim la responsabilitat col·lectiva de fer del zoo i de continuar fent de la ciutat de Barcelona un enclavament del nou paradigma ètic i científic que necessitem per estar a l’alçada dels coneixements en matèria de consciència animal i urgència climàtica.

Per anar acabant, hi ha una sèrie de factors que m’agradaria posar en comú:

1) mancança de coneixement i protocols que permetin garantir el benestar emocional i les experiències positives,

2) impossibilitat de garantir una vida lliure d’estrès degut a procediments intrínsecs als programes de reproducció ex situ i els inevitables intercanvis d’individus entre zoològics,

3) característiques específiques d’espècie i d’individu que actualment no es contemplen en els criteris de benestar i

4) la captivitat com a màxima de la cultura del domini per mitjà de l’extrema dependència, l’exhibició i el tedi.

Contràriament al que havíem assumit històricament, avui els coneixements científics sobre consciència i sintiència animal ens convoquen a adreçar-nos a la resta d’animals en tant que individus amb valor en sí mateixos i no en tant que objectes, ni representants d’una espècie, ni contenidors de gens. Fins i tot avui que ho sabem, ens mostrem reticents a estar a l’alçada de les conseqü.ncies ètiques que es deriven d’aquesta informació. Però la voluntat d’una societat que es vol cada cop més desenvolupada, inclusiva i solidària és incompatibles amb un model de zoològic que redueix els animals a objectes i subjuga les seves vides al captiveri.” Adrià Voltes